capçalera

Endavant Penedès

23 de novembre 2007

Valoració d'Endavant (OSAN) de la sentència per la crema de fotos del rei espanyol

Davant la sentència i l'esdevenir del judici del passat dia 20 de novembre als militants independentistes Jaume Roure (militant d’Endavant) i el jove Enric Estern (militant de Maulets, el jovent independentista revolucionari), Endavant (OSAN) volem valorar els següents punts:

Des de l’inici, tot els procés judicial, s’ha vist marcat per una desmesurada atenció mediàtica, impulsada en primer terme per l’anomenada Brunete del Partido Popular, que va fer saltar el cas als mitjans, en una clara dinàmica pre-electoral. En aquest sentit, els mitjans afins als govern espanyol i català, i els seus respectius partits, han fet front comú per tal de mostrar des del primer moment, que els governs suposadament d’esquerres també eren capaços de coartar la llibertat d’expressió, tot reduint el caràcter de l’acció a una “gamberrada juvenil”. En aquest context, l’absència d’oposició política i mediàtica des de l’esquerra ha donat "carta blanca” a l’Estat espanyol, mentre que ningú no farà cap gest efectiu (més enllà del simbolisme oportunista del diputat Uriel Beltran), per tal d’anar al fons de la qüestió, que és l’existència de la institució de la monarquia espanyola i el fet que el seu màxim representant sigui, alhora, el cap de les forces armades que des de fa 300 anys ocupen el sud dels Països Catalans.

A tot això, cal afegir el paper mesell i col·laboracionista del cos dels Mossos d’Esquadra, en el seu paper de delators i informadors a les ordres d’un tribunal, l’Audiència Nacional espanyola, que no és res més que una nova careta de l’antic TOP del franquisme, i que, a cada nou cas, no fa més que demostrar-ho. Val a dir, que aquest cos repressiu ja ens té acostumats a aquesta mena d'actuacions, mostra de la seua submissió a la legalitat espanyola, la qual representen i defensen, essent mers executors de les lleis que es dicten des de Parlaments aliens a la voluntat popular catalana. No ens cansarem de dir-ho, per tant, que els Mossos d’Esquadra també son forces d’ocupació!.

D'altra banda, no pot passar per alt la data triada per a la celebració del judici. En primer lloc, perquè l’Audiència Nacional espanyola, és una màquina burocràtica, que tendeix a allargar els seus casos durant mesos o anys, i, en segon lloc, perquè el 20 de novembre no és una data qualsevol, és una data on l’efemèride ens evoca a pensar en la mort del dictador Francisco Franco i, previsiblement, és la data en què els nostàlgics del Règim franquista, surten al carrer a clamar en favor del feixisme i, en molts casos, en contra el rei. Per tot això, triar la data del 20N, no és un atzar, és a l’enèsim intent de crear fictíciament dos bàndols enfrontats (i curiosament amb un suposat punt en comú), i deixant l’Estat enmig, amb el paper de moderador de conflictes i de centralitat política. Amb aquestes tàctiques, però, no ens enganyen pas: els feixistes d’ahir i d’avui, són al mateix bàndol, ambdós defensen el mateix model d’Estat, i uns són tant sols el complement necessari dels altres; és aquesta la veritable raó d’existència dels grups feixistes i és la mà tova de l’Estat davant els actes, mobilitzacions, accions i assassinats feixistes, el que reforça la figura de l’Estat, ja que coarta la llibertat dels militants d’esquerres mitjançant les accions feixistes i alhora el situa com a garantia de la llei i l’ordenament jurídic existent.

Pel que fa al judici en sí, cal remarcar diferents aspectes. D’una banda, el fet que sigui l’Audiència Nacional espanyola l’encarregada de jutjar a dos catalans demostra el rerafons polític del procés. I de l'altra, un cop situats a la sala, poc ens estranya que els catalans siguem tractats de maleducats per parlar la nostra llengua, poc ens estranya que siguin utilitzats contra nosaltres fitxers policials il·legals, poc ens estranya que la sentència estigui escrita abans d’entrar-hi i poc ens estranya que la pena de presó sigui commutada per una pena multa. Sobre aquest últim punt, constatem amb preocupació que, cada cop més, l’Estat tendeix a castigar per la via econòmica i la llibertat condicional, delictes polítics, ja que la presó és quelcom que genera solidaritat i tensió durant anys o mesos, mentre que la multa anul·la possibles mostres de solidaritat i de retruc evita la incomoditat de la classe política. El resultat és, tanmateix, una altra forma de violència d’Estat: la repressió econòmica, el pagament sagnant de multes substitutòries de presó, que deterioren la vida dels qui en són sancionats o hipotequen el moviment polític que els recolza.

A més a més, el tracte vexatori per part del jutge respecte l’ús del català al judici, malgrat ser un cas greu, només és un cas més, que segurament només servirà per donar carnassa als mitjans afins al catalanisme per aprofundir en les seves batalles particulars per aconseguir més autogovern —més autoespanyolisme, podríem dir—, que que com estem veient, la crítica oficial tendeix més a reivindicar el català a l’Audiència Nacional espanyola, que no pas a la pròpia existència de la institució judicial i encara menys la raó de fons per la qual han estat jutjats.

Per últim, la sentència en sí mateix, no ens aporta res de nou. L’Estat espanyol, cada cop més, tendeix a crear blindatges entorn els seus trets identitaris, i la figura del Rei no n'és una excepció. Tenint en compte la recent sentència del cas “Jueves”, amb aquesta nova sentència, només cal que ens preguntem on és el límit? Què es pot fer i dir sobre la monarquia? Què és i que no és delicte?

Al nostre parer, l’important mai és el què, sinó el qui, ja que diàriament alguns micròfons radiofònics, per exemple, qüestionen i fins i tot insulten la monarquia, mentre que programes de sàtira política de la televisió publica catalana ho fan de manera, fins i tot, més explícita, cosa que ens demostra que l’important no és el què, sinó el qui. Val a dir, però, que aquestes crítiques dels micròfons de la COPE o de la sàtira de “Polònia” mai no entren al fons de la qüestió, ni molt menys tenen com a finalitat enderrocar l’Estat, sinó transformar-lo en feixisme paraestatal, d'una banda, o milloraments autonòmics, de l'altra.

Només els que, des d’una perspectiva d’esquerres i independentista, fem una crítica de la figura del rei, en patim la repressió. Ja que som els únics que en qüestionem la seva existència des de l’arrel, els únics que plantegem les coses com són, els únics que palesem que el rei, el cap d’Estat espanyol i el cap de les forces armades és descendent directe del rei, del cap d’Estat espanyol i del cap de les forces armades que fa 300 anys va ocupar el sud dels Països Catalans; i no només això, sinó que a més, l’actual cap d’Estat espanyol, monarca i cap de les forces armades ho és per testicles (els del seu pare) i no pas per mèrits, no ho és per elecció popular, sinó per designació, com en tota dictadura, nomenat pel seu antecessor: no se'ns oblida pas que Franco va nomenar a Juan Carlos.

Per tot això, la nostra tasca, la dels militants de l’esquerra independentista, és la mateixa que la dels maulets de 1707 i dels segadors de 1640, o dels antifeixistes del 1936: lluitar contra la imposició, l’ocupació i la submissió; aquest és només un episodi més de la nostra resistència dins els 300 anys d’ocupació!

Organitzem-nos per lluitar, lluitem per vèncer!
Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)
Països Catalans, Novembre 2007


Mireu també: www.endavant.org